Toalèr fora e coatèr via. Phrasal verbs ence per ladin

Saer ben talian, ingleis da marevea, todesch franch e amò apede magari cineis o arab, aldidanché l é segur n gran vantaje e na gran richeza. Su chest sion duc a una, ma sione pa segures che ence nosc picol, scempie fascian, bendeché deslomenà en confront ai etres lengac, no abie ence el sia particolaritèdes e sia calitèdes?

Òn jà rejonà di desvalives inomes fascegn per dir ram o foa e òn vedù che sun chest noscia rejonèda é pa più rica che etres lengac; istouta vardon inveze che marevees che l é stat bon de troèr fora l fascian de gra a la doura de preposizions o averbies desche su, ju, via, ca, ite, fora e c.i.: bèsta tor, per ejempie, n verb desche dèr e ge jontèr apede na preposizion e belimpont che l segnificat de dèr l se articolea te mile variazions desferentes a seconda del contest, se forma chel che per ingleis à inom phrasal verb.

Dèr ite, per in dir su un, pel voler dir ‘imboccare’, ‘andare a sbattere’, ‘tamponare’, ‘restringersi’, ‘dare in pegno’; dèr sù ‘affidare’, ‘assegnare’, ‘delegare’, ‘incaricare’ e inant coscita. Chestes l é ben segur paroles cognosciudes da duc, ma se jon a lejer tesć dal bel tai ladin, eco che troon ite costruzions più particolères, bendeché senestres da traslatèr per talian: ve porte dant doi ejempies che é troà ti scric de Zot de Rola (Giovanni Giacomo Iori, 1894-1972).

Te La sajons l scrif: “L più bricon de duc l’é l cuch, percheche el coa l no in fèsc una, inveze l fèsc ite un ef te la coa de n auter ucel, ma l fi del cuch l vegn più gran e l toèla fora de coa i etres ponjins che fossa i patrons”. L verb toalèr fora l é n picol conzentrat de segnificat, ajache te doi curta paroles l ne dèsc l’idea de zeche che vegn petà fora de coa, che l vegn manà de sorainjù e con gran revedoz (pisson al legnam che sluzia ju per i toèi) e amò apede se inten la violenza del picol cuch contra i etres ponjins. Troèr fora n verb talian che tole ite duc chisc segnificac no l é possibol, no l é. N auter bel ejempie se l troa te I Lurgeres de l’aisciuda e de l’istà, onder che (descheche dijea semper Zot de Rola) l é scrit: “coscita se se coatèa via daite per spetèr la neif e l invern”. Ence coatèr via suma ite più acezions: se cuzolèr, se cetèr via, se injignèr bel pian a fèr na vita più chieta te n post segur e ciaut.

Aldidanché chest ciadin de combinazions zenza fin anter verbes e preposizions o averbies l é do che l se scira ite, l vegn semper più picol ajache, su model del talian, tel rejonèr se pel benon durèr demò l verb che se se inten pa l’istesc, giusta che se pert chel color dut fascian, chel zeche de più, e belimpont che se sent de spes se sciudèr piutost che se sciudèr ite, o orir n bossol inveze che orir sù n bossol... […]

Per fenir via, eco dotrei verbes che no saon propio giust che che vel dir: se dèr la stenta, flichernèr via, fèr ite la fasces (a la cèses), jir en pena (de la scandoles). él zachei che i cognosc?

Nives de Berghin. Rubrica VoLF. Articol da La Usc di Ladins 26 del 2016.