Foes, voies o granèda?

“La granèda di lèrjes la cogn jir sot la neif”. Chest bel dit da n’outa l me l à insegnà, acà dotrei egn, Teresa Dantone de la Lis dal Vera, na dì d’uton che l’aee scontrèda che l’èa giusta fiocà, e la me aea fat abadèr che la neif jabas la era corida da la granèda di lèrjes e che donca fossa vegnù amò da fiochèr: da en chela dì, canche l fioca d’uton, osserve pa ence gé i lèrjes, a veder tanta de chela bela granèda rossicia e dorèda é ruèda jabas e capir coscita se vegnarà amò neif. Chest proverbie l é un di tenc che ne à lascià nesc veies, picoi scrins olache se troa ite, conzentrèda, l’esperienza ascorta e padida de secoi de vita de la jent sa mont: te n temp olache no l era la previjions del temp e nience copratives olà jir a se comprèr ite zeche da magnèr canche a cèsa no l era più nia, i proverbies l era desche lums che vidèa la vita, insegnamenc passé de generazion en generazion che didèa i omign a no falèr, a tor la dezijions giustes. E cognon pa dir che n é un più bel che l auter de chisc veies dic da zacan che i tol ite dut chel che revèrda l’esistenza del om, dal maridoz a la mort, dal temp che vegnarà al lurger.

Dascia, grans de dascia, larjines, ràisele, granèda: paroles che dèsc inom a la desvaliva sorts de foes foes e rames.

Chiò giusta vèlch ejempie tout fora da la regoeta de proverbies de Simon de Giulio, publichèda en pèrt su “Mondo Ladino” e en pèrt sul corpus online: “L seren da de net dura fin che l disnèr del preve é chet”, “Dur con dur, no fèsc bon mur”, “Del ben che te ès ciapà, scrif sul bron, la injuries scrìveles tel largià”, “Da Sènt’Ugèna, se l’èga va ju per la pontaa, vignarà na bona aisciuda”.

I proverbies no à però demò la funzion de didèr fora la jent ti lurgeres, te la relazions coi etres, tel capir i segnèi de la natura, ma l é ence de picola scatola preziouses olache resta ite “giacèdes” paroles che aldidanché é mortes fora o é durèdes demò da pecia jent, e belimpont che “granèda” l é una de chestes. Se te la Val de sot granada l é na parola che se sent amò tras, te la Val de sora inveze la é beleche jita fora e ence l Mazzel te so vocabolèr l registra na forma che someassa scì cazeta, ma da la parbuda “sospetousa”: granada, -es, fazile n adatament fat da el enstess a partir da la forma braca. Tel proverbie enveze la se à mantegnù te la dreta forma fonetica che ge pervegn al cazet.

Apede a “granèda” l fascian l é rich de paroles che dèsc inom a la desvaliva sorts de foes e rames: dascia, grans de dascia, larjines, ràisele o ràisere, foòla, respes e c.i., e duta chestes jirà ite ben segur tel VoLF, l nef vocabolèr ladin.

L zil l é chel de no perder la gran diversità linguistica de nosc fascian, de fornir n strument che duc posse durèr per chiamèr la cosses con sie bel inom fascian, a na vida che, su na tera semper più globalisèda e standardisèda, no vegne valivà fora dut, che no dovente dut demò na foa e n ram, o amò peso “voies”.

Nives de Berghin. Rubrica VoLF. Curiositèdes da l’Istitut Cultural Ladin. Articol da La Usc di Ladins 24 del 2016.