Ref, raf, rau

Fazile tropes peissa che zacan i magnèa semper polenta, roba da lat e pomes, ma no l’é pa vera vedé! I ingredients l’era ben semper i medemi, ma canta a fantasìa tel cojinèr nesc veies i nin saea una più che l diaol: con lat, smauz, farina, pomes, reves, eves e erbes i metea insema n marudel de magnères desvalives che aldidanché é jic fora, ma che fossa dassen bel poder indò ciarcèr.

Istouta rejonaron di reves, na speisa pureta, ma che inlouta vegnìa adertura conscidrèda «la golosità di bec» descheche se troa scrit su La Veisc del 1967: «canche vegnìa l biscot, se jìa te ciamp a coer reves, perché i era mìngol doucejins. Se i monèa e se i magnèa coscita, fora da la schiufa, opura se fajea l raspic con na britola». I reves no i vegnìa magné demò cruves, ma se i cojinèa te desvaliva manieres: l De Rossi, te sie vocabolèr e ence te n scrit del scomenz del ’900, Speise und Rezepte aus dem Fassatale, l ne conta che coi reves i fajea mizòtoi o pizòtoi, che fossa dàdoi de reves bienc chec te èga e lat, ravalesc o ravaleisc, schendir reves chec, e le rave che fossa fietes de reves taé sù e metui a chejer te la bronzes. N magnèr muie san, tant che òn ence l proverbie che disc an da ravalesc, i medizi padesc. Donca i reves, che aldidanché é béleche morc fora da nosc menù, i èa na gran importanza per nesc veies e semper l De Rossi, te Fiabe e leggende, l ne conta adertura che «se i bec volea robar fave o rave [l Pavaruch] l’era subit ló e se l li brincaa, l ge taaa via le ame co la fauc». L’importanza del ref tel temp passà se la veit ence da la richeza de paroles che a el se referesc: ravalesc e rave vegn duré, per ejempie, ence per intener l ref instes e no demò l magnèr o, amò apede, se troa desvaliva esprescions con laìte ref, desche schiufèr zachei desche n ref, trèr fora l sanch dai reves, dur desche n ref.

Sinonim de ref l’é ence la parola erbacina, de chela che n’é de desvaliva sòrts, descheche ne conta Simon de Giulio: «n lurger che la fémenes fajea d’aisciuda l’era chel de semenèr i capusc, l’erbacines rosses, l’erbacines da ref e da megol». Chest’ultima, per chel che òn podù enrescir fin ades, cognessa esser tant la costes che la foes di reves che vegnìa durèdes desche megol per i cajuncìe (e sul megol fossa da scriver n bon mingol, ma lascion a n’autra outa...).

Amò apede òn biscot, autra parola che se referesc al ref e sun chest se troa n bel ejempie te la Ousc de Fascia del ’64: «Ai 18 de otober l’é stat Sèn Luca. ‘Da Sèn Luca se peluca’ dijea nesc giaves. Peluchèr proprio volessa dir tor sù l biscot (fossa i reves de tera), che i semena te ciamp dò aer seslà la sièles». Dò esser stac peluché chisc reves, o ence demò la foes, vegnìa neteé bel polito e dapò i fajea ite craut, che Simon de Giulio ne arsegura «vegnìa pa bon e douc». Dintornvìa l ref śira donca duta na picola costelazion de paroles: fossa dalbon interessant poder tor sù e registrèr, paìsc per paìsc, i inomes che vegn dac al ref-raf-rau-rava, ai magnères che i lo veit desche protagonist e amò apede capir che che se inten per ravalesc, biscot o erbacines te la desvaliva variantes del fascian. Fajene a saer se de chel che òn scrit zeche no ve stimenea, se durède amò la parola ravalesc o erbacina, se te la Val de sora l’é amò zachei che à sentù o che doura rèva o se magari cognoscede autra curiositèdes sui reves, coche fajea o fèsc amò voscia mère o voscia giava a i cojinèr e c.i., dant che ence chesta mizàcoles de lengaz fascian sin vaghe sot tera ite apede ju i reves.

Nives de Berghin. Rubrica VoLF. Curiositèdes da l’Istitut Cultural Ladin. Articol da La Usc di Ladins 30 del 2016.