L pec ne conta

Bondì, son n pec de chest maraveous bosch che vèrda via Fascia, se aede temp e piajer volesse ve contèr vèlch. Jà sacotenc de egn doi picola mans de n bez me à empiantà, metù te tera, te chest bon teren olache ge é metù reijes, son cresciù fort e san. Son vejin a chesta bela nedia olache vegn i caprioi a pascentèr, rua i gevres sospetousc e asvelc, l’é passà ence vèlch bel cerf e gé son restà encantà. D’uton me vegn da grignèr percheche l’é la schieratoles che me fèsc catigoles, les é curiouses, les va su e ju de mie rames desche tizes. D’istà l’é i ucìe che cianta che me fèsc compagnìa, emben, duc i dis l’é vèlch da nef che me fèsc content.

Sente la ousc del ruf che con sia èga frescia, chièra e ciantarina, l me conta da olache l vegn e chel che l veit a passèr fora per i paìjes. Te la giornèdes de bon temp l’é n refol de aria che me conta contìes de zeberchies, bregostènes, salvans e vivènes. Enveze l’é l vent, catif, l sofia fort, l scassa su mia dasces, l me crepa via vèlch ram, l porta l temporèl e gé é béleche poura.

De la pievia enveze son pecont, canche la vegn jù fina a lijiera la bagna mia reijes che les se la beif duta e gé me sente endò bel e fort. Vèlch outa, ence ela la é enirèda, la vegn jù con forza, la volessa envièr via metes e bisciaboes, ma noscia reijes, la mies e cheles de duc i èlbres del bosch, ge tegn poz e no lascia che se meve via nia.

A la neif ge voi ben, canche l fioca l’é n encant, tel bosch vegn jù l chiet e la pèsc, la me regola de bianch, somee ciarià de brama, duc me vèrda con eies maraveé. Ence la neif a la outes la é bricona, l fioca massa, enlouta dut l bosch ensema, con forta reijes, no lascia che vegne jù levines. D’uton canche scomenza i prumes freic, ti posć a postern, rua la broja a me fornir sù, la poja sun mia dasces n grumon de picoi cristai che, se demò vegn n rai de soreie, l me fèsc sgalizèr e lumenèr desche n èlber da Nadèl.

Gé no son soul te chest bel bosch, l’é l lèrsc che l’é n èlber curious, d’invern l somea sech ma l’é aló che l paussa. Canche vegn d’aisciuda l scomenza a verdeèr, l fèsc de bie magons ros checen che somea fiores, dò i doventa picoi piòtoi. D’istà l’é dut bel vert, più chièr che gé, d’uton, dant che ge saute jù la larjines, l se entenc de śal desche l’or, ge dajan a dut l bosch n color e l’é n spetacol.

L’é dapò l zirm, bel, gran, stolz, l fèsc na gran bela parbuda, l’à de bie piòtoi torons con ite de bona nicioles. Vèlch outa vegn i jogn a s’i tor, ma i cogn esser asvelc ajache se no rua la gaces che de nicioles les é gran golouses.

Te chest bel bosch, l’é pins, baranchies, jeneivres, screpins, nores e foarees. L’é de bie fiores, zondres, cuches, nègherles e sangons. L’é la picola bestioles che vegn duc i dis a ne saludèr, formìes, pavei, eves, taans e moscolons, che i sceca ben, ma ence ic i é preziousc per la vita del bosch.

Da chièr me passa sora ite l’ègua, la reìna del ciel, la é grana, bela, maestousa, la sgola zenza mever n fil de aria e la me conta de sie viver sui spic più auc, pricolèda su per la bela crepes la Dolomites che ne fèsc corona.

Ades ve rejone mìngol di omin, dant da dut de n boschier che duc i egn vegn a me saludèr, l me dèsc na paca,lmevèrdaedapòlsenva,me sà bel e l spete semper bolintiera. I boschieres l’é bon omin, ajache i taa jù vèlch pianta, demò cheles che ge disc i spions del bosch. Se da na man me endespièsc che vegn taà vèlch èlber, da l’autra ge vel che sie coscita, percheche nos èlbres assane lèrga e l bosch reste fort e san.

De la pianta taèdes no vegn perdù nia, vegn fat brees per fèr cuerc, sotcuerc, tiejes, n’outa i fajea scandoles, vegn fat ence bela mobilia: che bel ruèr te na stua duta de legn olache te n cianton l’é n bel Crist che vèrda via la familia. Rua ence i omin da mont a taèr vèlch pianta, i vegn a se fèr la legna de pèrt, chela da èrder, che dapò fajarà bon ciaut te sia majons. Chisc i à mans fortes, i taa, i derama, i scorza e i fèsc sù legna, che i porta a cèsa. Aló la mans più delicates de la femenes les tiza, te muscia e te sporert, vegn sù n bel fech che screveda, tegn compagnìa, fèsc bon ciaut te majon e tel cher.

Rua ence i zipiadores, chi i é mìngol cerc, i é melesc, i va a chierir zirmes che i à n bon legn per zipièr fora bela scultures. No i é pa sorii da encontentèr, i vèrda, i conscidra, i se sluzia i bafi, ge vel che sie la luna giusta, dapò zacan i troa chel giust. Enlouta i é bie aiegres e ence nos èlbres sion contenc ajache saon che vegnarà fora vèlch da marevea.

Cogne dir che di omin no son semper content, n’é de chi che no me respeta e me vel ben, ma l’é ence chi che me mocigna. I lascia stroz orcena e chest me fèsc enirèr, ajache chesta porcarìa no se desfèsc, la resta aló per n grumon de egn, con pericol per la besties e per la jent. Cogne dir ence che nos èlbres del bosch vardon cruzié al mondo de ades, te l’aria vegn librà fora n grumon de velens, auti, moto, aerei, fum de ciamins. L’é n gran entesseament, per grazia sion de n muie, te Fascia i à dit che sion 4 milions, tolon ite l 40% del teritorie, e duc ensema se magnon chest entesseament, neteon l’aria manan fora ossigen, ma de chest pec se recorda.

Amò de vèlch son stolz, de mie color vert che l fèsc pèrt di trei colores de la bandiera ladina, l brun del ciel, l bianch de la neif e l vert de mie bosch! Ve lasce con n pensier, gé son content de esser chiò sot al temp, pel esser snigolà, l pel piever o fiochèr, ma dò vegn semper ence la bela giornèdes. E... canche rua l prum rai de soreie dadoman, me sà che l me porte l salut del Ciel, che me disc “bondì, gé son tie Creator, son stolz de te e te voi ben”. Chest l’é l’augure che fae ence a duc voetres omin, de esser contenc duc i dis, de ge voler ben a la natura e a vosc bosch.

Enjontà dò la gran furia del vent di 29 de otober

Anché, 30 de otober del 2018 é l cher pesoch, me vegn la lègremes!! Insera la gran furia de n vent catif à dessatà chest mie bel bosch, l’à rebaltà e crepà via per mez n grumon de peces e lèrjes. Demò te Fascia l’é passa 300.000 metres cubics de piantes rebaltèdes. Me strenc l cher a veder duc mie frèdes èlbres via per tera. Me consola saer che l fiocarà e na bela cuerta biencia de neif per chest invern ge donarà pèsc.

D’aisciuda vegnarà i omin a i tor sù, l’é n lurier pericolous e me augure che ai boschieres no ge sozede nia. Son destrametù, ma no deldut, peisse che canche dut sarà bel rencurà sù, canche vegnarà istà, l spegac che à fat l vent , mìngol a l’outa, se conciarà ite.

Timpruma sarà cert, se cognarà se fèr su l’eie, ma dò vedaron nedies e pèscoi con bie fiores e ence tanta picola bestioles da mont. I ciuches restarà a testamonech de chesta grieva sera, te mie cher restarà semper l recort e na picola lègrema. La se siarà sù doman, canche vegnarà endò soreie per fèr crescer etres picoi èlbres e ge dèr a mie bosch na neva vita!

Annelise Vian, La Usc di Ladins 11 del 2019

Union Ladins de Fascia