Co fossela noscia val se no fossa i bachegn?

Bachegn da n’outa: Maria Zusana e Massimino ju de Chiarvena.

Na bela dì de soreie bon ciaut via per l istà me n vae pian pian sa mont, mingol te vièl dapò sul pèscol, fora per l bosch, me fèsc compagnia l scigolèr di ucie, la ousc chieta del ruf e l vent me porta l son di ciampanie de la vaces.

Me ferme de spes per trèr l fià, me vèrde dintorn, veide la crepes, spavides, les tocia chel bel ciel brun de noscia val, junsot giarons testamonesc de gran metes, più sot n bosch vert che scon bestia salvères, japede valusceles che se averc e lascia veder pré da mont tampesté de bie fiores de duc i colores, junsom del dut, la val coi paijes, la cèses vejines una a l’autra e a les vardèr via i ciampanii de la gejies.

Reste encantèda, l é dassen n chèder maraveous, te chel moment me vegn dal cher l develpai a nosc Creator per chisc posć coscita bie olache é abù la fortuna de nascer, crescer e de viver duta mia vita.

Me sente ju, pausse e endèna me domane: “co fossela noscia val, nesc paìjes, noscia mont, se menciassa i bachegn? Co vardassela fora noscia maraveousa val de Fascia?”. Zenza de ic, la doventassa na val salvèra, n sedim arbandonà, na spersa malèda e mèl derturèda.

Me vegn tel cef che aldidanché che sa mont l é pecia vaces, l bosch l varesc ite l pèscol, se sera ite la nedies olache la vaces se n stajea chietes a rumièr, l’erba semper più auta scon i vièi olache les vareèa, se sia su la picola fontènes, i picoi ruves e i spieies de èga olache les jia a se dabirèr.

Me peisse che se no stajon ascorc, se no tegnon sù l lurier del bacan da mont, duta l’arpejon che ne à lascià nesc veies, dut chel che de maraveous l é te noscia val jirà destrabonì, enlouta se n aron gran recor.

No voi jir ite te costions di contribuc per i bachegn da mont o te chela del louf, manco che manco te costions politiches, e no vae ite nience tel lurier del bacan, ajache mia familia no à mai abù stala, bestiam e besties, donca no é recorc de chesta sort, volesse demò meter dant vèlch sentiment che é da ite: peisse a cotant pureta che fossa noscia val se jissa a mencèr i contadins.

Da beza vèlch outa jie te pra con mie giaf o co la families de mie peconc, enlouta l era n bel jech, jir a portèr l da les nef, proèr a trèr fora, fèr su na schena o restelèr, l era legreza... ma chel che fèsc l bacan per noscia tera no l é n sgherz!

Gé no sé che che vel dir duc i dis del an levèr da duta la èlbes e jir te stala, duta la seres do na dì de lurier amò jir a vejolèr, fenir canche encomai l é scur patoch e i etres i é jà da n pez sun canapé dedant la televijion. No sé i cruzies e la legreza che se proa canche na vacia fèsc, ne l despiajer canche na bestia sa mont rodola ju per vèlch stravert, canche la bolp o l spalavier te magna la gialines, o l spaent che se proa canche l louf te copa la feides! No sé che che vel dir d’istà spetèr èrs mìngol de bon temp per fèr ite i fegnes, no é mai proà la prescia de restelèr dant che vegne l temporèl, no sé chel che vel dir sperèr che d’uton no vegne massa prest la broja che roina dut l regoi de ort e de ciamp che tant se à spetà.

Me recorde che n’outa duc aea stala e no tiraane su l nès per mìngol de puza da grascia, peisse che fossa amò bel sentir te paisc l son di ciampanìe de la vaces, veder chiusìe con gialines, ponjins e n gial che cianta dadoman bonora.

N’outa sa mont la vaces pascentèa zenza esser serèdes ite da fii col eletrich, sui brinches più auc se vedea pastreces de feides e ciaures becolèr l’erba de zopes e zopons. Mie giaf seèa te Sorèghes olache ades l é dut varì ite dal bosch, l jìa a seèr ence su la rives più ertes, sun Jouf, olache ades l é demò pelon da mont, e mia mère me contèa cotant che l era pericolous, jir a tor l fegn da mont co la lesa e coi palanc, dant che vegne a fiochèr.

Anché ge vèrde a mia bela val e son contenta de coche la veide, me sà bel veder i pré seé, l pèscol rencurà, me sà bon l formai, la brama, i eves, la salata, i capusc, pomes de tera, prodoc purec ampò n muie bogn coi saores da chiò entorn. La fadies de nesc veies ne à lascià n’arpejon che ades l’é l risech che la vae destrabonida, i bachegn da mont i l à semper più ria, i é resté de pec e i jogn che amò se empenentea te chest mestier coscita prezious, tropa outes i vegn ence grigné fora.

Me vegn tel cef na rejonèda ria: “ma veste dalbon passèr duta la vita vindedò l cul de na vacia e co la mans te la grascia?”. Paroles miseres, schietes, dites zenza pissèr a cotant mèl che les pel ge fèr a n jon che à la pascion del lurier da bacan! Parola grieves, pesoches desche sasc, che taa più che la lama de n cortel! Paroles zenza fondament, che no peissa a cotant che à de besegn noscia tera di bachegn da mont: guai a nos se vegnarà a mencèr i contadins, enlouta pianjaron, ma sarà massa tèrt!

Me vegn tel cef chel istà che duc i dis l piovea, i pré i era nossec, no se podea seèr, l’erba marcia en pé, noscia val aea n burt color śalic, la someèa malèda. I bachegn cruzièa, d’invern fossa mencià l fegn per la vaces te stala, i aessa cognù l comprèr, chest aessa volù dir trèr fora scioldi che fossa mencé per la familia.

Peisse a la fadìa che fèsc n jogn a se meter sù na stala, i ge les lascia fèr semper più dalènc dal paisc, vèlch outa no i ge enjigna nience la strèda. Peisse a cotant pech che i ciapa per l lat e nos l paon bon cèr te boteiga, a cotanta fadìa che fèsc nesc bachegn a se vener sie bon formai, nience nos fascegn no l compron. Peisse che te val l é pec pré sul pian e n muie de outes i vegn duré per turism zenza respetèr i tempes de la natura. L fegn l é semper massa pech, aldidanché i pel seèr demò n’outa, pecia outes i pel fèr l dighé, n muie de egn i cogn l comprèr.

Peisse a cotant mestie che fossa jir sa mont e no veder più la vaces, che n fossel mai de noscia mèlghes, che fossel de nos, de noscia blaga, de noscia majons? Per l turism, dut fossa più nia ajache te n post mèl derturà nesciugn vel jir a se pussèr. Me vegn dalbon da dir con forza: de grazia che l’é amò jogn che vel passèr sia vita dedò l cul de na vacia e co la mans te la grascia!

Chisc l é demò picoi pensieres che me é vegnù tel cef per meter dant la valuta del lurier, gran e prezious, de nesc bachegn. Me augure che n sie semper e amò ence tel davegnir, che duc ensema ge dajassane na man a jir inant, e gé de cher ge sporje n gran e fort develpai per chel che i fèsc per rencurèr noscia bela val.

Annelise Vian, La Usc di Ladins 30 del 2018

Union Ladins de Fascia