Ciampedìe e Vièl dal pan

Ades che bel pian va fora ence l’istà, podon ciapèr endò te man noscia rubrica. Descheche duc sà, i inomes di lesc (o toponomastica) l’é n scrign da la marevees per chel che revèrda l lengaz. De fat l’é na fontèna veia e veiora de paroles che tropa outes no se doura nience più: amò apede, se co la documentazion scrita de nesc idiomes no jon trop più endò che l 1800, troon da spes inomes de lech noté sù te documenc de archivie n bon tòch più veies, scric magari a na vida mingol stramba, ma che aboncont ne disc n muie su l’evoluzion storica de nosc lengaz.

No l’é semper sorì entener l dret segnificat de n toponim, mascima canche la reisc va endò enfin te la preistoria: chiò ge vel bele se lascèr sui studies de spezialisć e inrescidores. Epura en cont de chest amò anchecondì va stroz zeche strambarìes che bon bon, e les troon pa scrites ence neigher su bianch sun prospec, tabeles e publicazions fates aposta per i turisć. Una de chestes i me l’à portèda dant amò via per st’istà.

Duc disc che Ciampedìe volessa dir dir ‘campo di Dio’: capesce ben che fossa na belota spiegazion, piena de poesìa e de color, coscita adatèda per ge fèr gust a nesc ghesć, ma se fossa vif p. Frumenzio de Martin, sentissède che canaton! Me l veide amò, en chel’outa: »Ma che ‘ciamp de Die’ pa d’Egitto! l’é i ciampedìe, plural de ciampedel, diminutif de ciamp, e bon! Lascion star l Segnoredie...«.

Ei, ben segura, desche martel–martìe, restel–restìe, e coscita inant, tant l’é vera che per moenat se disc Ciampedié, desche martié e restié…

E no pissà pa che a chela uteza i abie arà e semenà patac o forment: te la toponomastica ciamp mantegn l segnificat primèr del latin CAMPUM, che per i Romans volea dir ‘teren avert, zenza vegetazion’, a desferenza de AGER, AGRUM ‘teren coltivà’, desche ‘Agro Pontino’, ‘Agro Romano’, esprescions che aon emparà da la storia. Pissà enveze a Sas da Ciamp, Ciampac, Ciamp de ors, Ciamp dal pec, Ciamp trujan…, e fegurave voetres che »ciampes« che podea esser colassù! Del rest, ence l talian l tegn ite chest veie segni ficat: »campo sportivo, campo-santo, battaglia in campo aperto, tenda da campo« e coscita inant. […]

De chesta sort de »etimologìes populères« n’é amò teis che va stroz, e no l’é da se n fèr de marevea: ence chest desmostra la creatività e l’imaginazion de la jent. Ma n cont l’é la fantasìa e n cont l’é la verità che à fondament te la storia e te la linguistica, e fossa benfat che ence i operatores del turism tegne cont de chest tant. Spere che amancol te scola no i ge conte più sù de chestes, se no, pera cultura ladina!...

»Penìa, che più in ite no l’é nia« l’é n bel dit da zacan, pitoresch e gustégol, per dir che Penìa l’é l’ultim paìsc de Fascia, ma l toponim enstess no vel pa dir ‘più nia’: l vegn dal lat. PENDIVA ‘località posta in pendio’, e chest tant vèl ence per chel belot grop de cèses sora sù Sòrt, che à inom Penìa (e no Peniola, che l’é dut auter post!...). Aboncont, l’é dut lesc metui su l’ert.

N’autra strambarìa che va stroz amò anchecondì l’é che »Vièl dal pan« (o vial, per brach) vobie dir ‘sentiero del pane’, e chiò spiegazions de biota fantasìa se n sent de ogne sòrt e color, bèsta jir su Internet: che n’outa i portèa la farina via e ca de Fodom, opura che chiò jìa inant e endò i migranc che portèa l pan te Fascia, e via de chest pas… Epura jà acà cent egn e passa Willi Moroder da Jumbierch, storich e scritor ladin mort massa prest (1877-1915), aea entivà che chest troi no aea nia a che veder col pan, ma che fazile l’era leà al Troi Paian, percors preistorich che passa a l’auta ite per Gherdena. Chesta idea, touta sù ence da Karl Felix Wolff (La grande strada delle Dolomiti, 2018, p. 406), l’à troà conferma segura de grazia a n document del 1799, batù fora (nience che dir!) da nosc p. Frumenzio e da pez publicà su Mondo Ladino (n. XXIV, 2000, pp. 169-176): tel document chel vièl vegn nominà desche »Trozo delli Pagani«, donca ne più ne manco Troi Paian, valif che vin Gherdena. Oh, osservà pa! chiò i ‘pagani’ no fossa pa auter che i abitadores dei PAGI, picoi insediamenc sparpagné fora per la campagnes, a desferenza de chi che stajea tel VICUS, l paìsc più gran, che te Fascia saon duc olache l’era. Nia a che veder co la religion, donca: metege vièl (o vial) al post de troi (vocabol prelatin!), e dapò per passèr da paian a paan se fèsc pa sorì: bèsta pissèr a paroles desche paament, paèr, paà etz., anticamenter paiament, paiar, paià, desche tel moenat e ti etres idiomes ladins. Coscita da Vièl paan, per ‘faussa etimologia’, se rua bel dret a Vièl dal pan. La storia é duta chiò, zenza trèr ca molins, farina, pan e companadech.

Fabio Chiocchetti. Articol da la rubrica PAROLES FORA DE CRIGNA de La Usc di Ladins 34 del 2021.