Arbugnes, sotepel e auter

Descheche aon amò dit, ence en cont de lengaz »la forza vegn dal grum«. Defat chesta rubrica se empervèl dassen no demò de la discuscions percacentes portèdes dant dai comembres del grop fb ‘Ladin Fascian’ (oramai rué n bon toch sora i 600) ma ence da la responetes che ne rua da nesc fidei letores. L’é neto bel veder tanta de jent, ence n muie de joegn, che à gust per l ladin, e coche ogniun porta l contribut de sia ‘parlèda’ per smaorèr la cognoscenza de chel che ne lea adum desche ladins: ‘nosc lengaz’.

En cont de ‘nember’, Marcelin e Fernando ne à dat de autra informazions de gran interess. N’outa entant sion vegnui a saer che a Moena, a chela pèrt de l’èlber che stèsc sobito sot la scorza, i ge disc adertura mèmber, giusta dò l’etimologia latina, zenza la mudazion consonantica che troon te Tita de Megna. Perauter la pronunzia con -è- avert la ge jissa dò apontin a la fonetica del brach: interessant che jal Forn i abie amò anchecondì la medema forma veiora che i aea ta Cianacei acà 60 egn (némber). Ge volessa amò inrescir. Viapura, jon al contegnù.

Fernando ne à contà che zacan con chisc toc arché del nember, n’outa destaché dal ‘bon’, i fajea adertura la pegnes: se sà ben, ge volea na pianta de mesura, no massa grana, e enlouta mingol de na scaèda, n fon e n cuerchie sbujà per fèr passèr l tornacion, e la pegna era bele fata, zenza aer debesegn de pintres e de does. Vèrda mo se i era enjignégoi, chisc egn!... Chiò dintorn no me recorde de n’aer mai vedù, pegnes fates coscita, ma fossa bel se zachei n’aessa una da meter te museo.

Enveze a fèr i cianons da l’èga i durèa la pèrt daìte de la bora, e ge volea pa lèrsc, bel dret, magari cresciù sul sas, che l’é più dur e l’à manco bianch, scrif Simon de Giulio. Enlouta »i ge taèa jù dut l bianch fin al ros e dapò, scialdi ló tel bosch, i lo forèa (...) ge tolan fora la megola«. E coscita aon emparà che al bon de la pianta (tal. ‘durame’) i ge dijea ence l ros, per l desferenzièr dal color bianch del nember (tal. ‘alburno’) se sà ben, valif che te l’ef. Aboncont, la maor pèrt de legnam i lo portèa pa ben a la sia, a fèr fora brees, che i ne n durèa pa teis, tant i tisleres che i marangons. 

A dreta na pegna da does, a cencia na pegna »a la veia«.

Donca aon vedù che dal prum tai de na bora vegn fora n arbugn (o scorz), enveze dal secondo – ne recorda Marcelin – na sotepèl, e dapò empruma la brees, cò vegn seà fora la pèrt bona de la bora. Sotepel l’é ben na parola cognosciuda, amancol ja la Val de sot: na brea mingol più strenta, de mendra calità, che i doura amò anchecondì i marangons da meter sot la banda o la tauletes, canche i fèsc sù l cuert (o tet) de na cèsa. Ma che raza de parola él mai chesta? A che ‘pel’ dovessela pa stèr sot? Possibol che i aessa entenù la ‘banda’ enstessa? No faghe stèr, aessa dit Giòchele Stochier. La spiegazion podessa esser n’autra: chesta sòrt de brea vegn fora da la pèrt che stèsc sobito sot l nember, la pel, o “la ciauza” de la bora, a n dir de Pierangelo del Tonolerchie, chela che giaja dut intorn e fèsc ite l bon. Ah, malandreta! se no la é vera, cognede dir che la é ben pissèda, no cherdede? 

Bon. Ades co la nomenclatura del legnam dut giaja belebon polito, desche i sfessees te na assa de legna fata sù delvers (Manuela Rossi) o i toc de peza che couc dessema na brava sartora (Nadia Chiocchetti). Ma da olà sautel pa fora chest verb corious? Possibol che l sie de cèsa demò te Moena e Soraga? Domane, ajache l troon no demò forin Fiem (giàśer, Zorzi), ma ence pa de là dai jouves: gherd. gëjer (ma ence giajëi!), fod. jajei, semper col segnificat de ‘giacere, sonnecchiare’. Ma cree ben, l vegn da lat. IACĒRE, auter no podessa esser! É giusta sot man n scrit per gherdena che disc: «L ti ie unfat sce te mazes de lëur o sce te gëjes sun pra», l’é istesc se te te mazes delaorosetestèsbutàjùtepra. Bel, noe? 

Aboncont chest verb te Fascia l’é restà demò con n segnificat mingol particolèr, tipich de l’artejanat: ‘combaciare, aderire perfettamente’, che no l’é pa nience tant dalonc da la reisc latina: ‘giacere’, per dir pojèr a la perfezion. A n dir de Marcelin, se l doura canche n toch l comét polito con n auter. Se l pel durèr adertura con valor metaforich: «N descors l pol giajar ben, ence n paragon l pol giajar». Sun Fascia i dijesse «l passenea delvers» (da tod. passen ‘jir ben, esser adatà’). E se dut giaja, ence la rodes de n mecanism viaja belebon polito (M. Giovanna Jellici). Ence l Mòghen tel vocabolèr moenat, apede l segnificat concret, da artejan, conferma chesta acezion metaforica: giàjer, giasc ‘muoversi, darsi da fare adattandosi agli eventi’, semantica determinèda più dal ‘se adatèr’ che dal ‘se mever’. 

Ma tantocant, giàjer o giajàr? L giaja o l giasc? Chiò i informanc va un per cianton. Dal confront coi etres idiomes ladins, per cazet dovassane aer *giajèr, *l gèja (desche jajéi te Fodom), opuramenter *gèjer, *l gèsc (desche gëjer te Gherdena: ma chiò i à ence giajëi, i no se fèsc pa mencèr nia...). Ma delbon nisciugn à mai sentù dir vèlch da de tèl sa la Val de Sora? L’é pech da dir: se trata de n verb iregolèr, pech durà ma debota feruscol, con formes che sauta da na coniugazion a l’autra. Sozede pa vèlch outa: l pèr che les jie ai cater ciantons, e a la fin... no l’é nia che giaja!

Fabio Chiocchetti. Articol da la rubrica PAROLES FORA DE CRIGNA de La Usc di Ladins 23 del 2021.