Bandieres su la noza e bandieres en prociscion

Cognon ge dir detelpai a Claudia Conta per chel belot servije sun “chi fenc da Ciampedel che menèa bandieres” (La Usc n. 37/2018), grop de folklor metù sù da Zìperla de Mànele ite per i egn ’60, documentà da n grum de retrac e da la testimonianzes de Mario Rasom.

N retrat veie de Cianacei, olache se veit la doi bandieres desferentes.

Se enten bel delvers che se tratèa de na “inovazion” envièda via sul stamp di gropes de “sbandieratori” che amò anchecondì caraterisea la zitèdes de la Toscana e de l’Etèlia zentrèla, na scomenzadiva che aboncont no l’é doventà “tradizion” e te curt temp é jita en nia.

Epura dò via l’era pa ben na tradizion veia e veiora, che te Fascia aea na gran emportanza: «L’era la Sozietà de la bandiera e l’era i fenc che la menèa», scrif la Conta, e da la gran festes de gejia «i la menèa ence en prociscion».

L Prum bandierèl e l Sotecouda con la bandiera di fenc

Ma tantocant, che velel dir per dret “menèr la bandiera”? sun chesta esprescion cada ben se fermèr n medeat. Tel liber “Sposs e maridoc”, olache don Mazzel del 1966 à binà adum la recordanzes de Tita de Mègna, vegn nominà «la Bandiera di fenc, che i tolea fora per ogne maridoz, se i fajea noza». Dapodò vegn contà bel delvers coche i fajea a menèr la bandiera. Ence Felice Valentini del 1885 scrif: «La bandiera è menata pianamente e distesa in cerchio attorno alla propria persona, or in alto or in basso, tanto però da non lasciar cadere la punta in terra, ciò che indicherebbe incapacità e imperizia». Chest fossa apontin menèr la bandiera (tod. Fahnenschwingen). Chel che portèa la bandiera aea inom “Prum bandierèl”, e chest l’era ence l prum che cognea la menèr: ma su na noza sobito vegnìa l Sotecouda, e dò a dò scomenzèa chi de noza: l père de la sposa, l spos medemo (che l cognea pa ge la meter duta, per no fèr burta fegura!), e via via fenc e veies, duc chi che volea se sproèr a menèr la bandiera, a son de musega e cighes de “eviva!”.

Chesta l’era la usanza, su la nozes. E su l’autra gran festes? Ence enlouta i fenc tolea fora la bandiera (magari en ocajion de na Messa noela, o per ge fèr onor al Vescof o a n Prinz en vijita te Fascia) e i la portèa en prociscion: menèr la bandiera l’é zeche da auter, pecià che no lo fae più negugn. I ultimes che menèa la bandiera “a la veia” l’é stat Tita Piàsech e Zìperla de Mànele, che vedon apontin ti retrac di egn ’50 e ’60.

Aboncont, per poder menèr la bandiera coche carenea, ge vel che la sie fata aldò. Mario l lo disc bel delvers: «La bandiera japede l’èa n peis, e de béleche doi metri de mesura l’era l mènech, anter la teila e l mènech se balanzèa l peis, e l’era coscita che se la menèa sorì». Teila o seida, la bandiera cognea esser lijiera, la cognea “sgolèr”: segur enlouta no i fajea bandieres pesoches, dopies, con su recames o stemes depenc. De l’Otcent n’era ben bandieres de chesta sòrt, desche chela biencia e verda di Feteraneres, ma cheles l’era apontin bandieres da portèr en defilèda, per fèr “parèda e mostra”, no da menèr. Ence la mesures era desferentes: l mènech de cheles da portèr l’era più lonch, zenza peis de pion japede. La bandiera di fenc, alincontra, aee la teila più grana, la corìa l mènech per amancol trei chèrc, tant che a la portèr a spales la cedèa tocèr jabas e se mocignèr... la couda. Per chel ge volea l “Secondo bandierèl”, dit apontin Sotecouda: se l veit bel ti retrac, che l tegn solevà l bécol bas de la bandiera dintorn la spales. Coscita i fajea enlouta. Dapodò, coche vegn fat anchecondì, l’é dut n auter descors.

Fabio Chiocchetti del Goti, conseier Union di Ladins de Fascia e stat Diretor de l’Istitut Cultural Ladin. Articol da La Usc di Ladins 38 del 2018.

Union Ladins de Fascia